1. El Corte Inglés, Mercadona, Eroski…
Els supermercats tenen beneficis milionaris i no paren de rebaixar drets laborals i acomiadar a treballadors. A més, periòdicament van sortint escàndols sobre un mal control en els aliments que venen. Aquest control vol abarcar des de la llavor fins al supermercat. A més, el supermercat ens ofereix una aparent diversitat, cosa que és falsa, tal com es veu en la imatge de sota, on es veu la concentració de poder entre unes poques empreses d’alimentació.
Igual que en les rebaixes, els consumidors es deixen convèncer per les ofertes, per l’aspecte atractiu del menjar (presentat a través del disseny publicitari ben planificat) i per la comoditat de la cuina ràpida.
Hi ha dos tipus de causa que empenyen als consumidors a anar al supermercat:
a) Els preus baixos i el poc temps lliure fa que moltes famílies no puguin comprar sempre al mercat i molt menys els productes ecològics.
b) La publicitat fa la seva feina transmetent certs valors en positiu (ràpid i barat, aspecte colorístic i brillant del menjar, dissenys “rurals” tot i ser productes industrials) i certs valors en negatiu (la mandra de fer-te el menjar, l’aspecte imperfecte de la fruita i la verdura del mercat o l’encariment dels productes que no porten més sucre, sal i greix). Aquests valors són defensats pels mateixos consumidors, que aguanten i sostenen una simbiosi amb les multinacionals: són els explotats i mal alimentats els que alimenten gustosament una indústria alimentària cada cop més contaminada.
Alternatives als supermercats:
– Cooperatives d’agricultura ecològica: encara tenen preus bastant cars, però Catalunya ha estat la zona d’Europa on més ha crescut el consum d’agricultura ecològica.
– Consum en el petit comerç: no és la solució ideal, però davant l’atac de les multinacionals des dels centres comercials, el petit comerç esdevé una trinxera esplèndida per aguantar l’embestida del monopoli alimentari.
La clau és fer una campanya de conscienciació entre els consumidors: a) renunciar a certs menjars industrials i a temps lliure (o potser falsament lliure) per a poder anar agumentant el nombre de productes ecològics (comprats en cooperatives, no en cadenes de supermercat) i b) prendre consciència de la importància de l’alimentació i de les mentides que diuen els supermercats, lligat a una difusió dels escàndols que en surten periòdicament.
Val a dir que, per mi, aquest és un dels puntals de la lluita anti-capitalista actual: és el primer canvi que pot prendre un ciutadà per adonar-se que la lluita comença en l’interior i, d’aquí, a l’acció quotidiana. Renunciar a comprar en supermercats és renunciar no només a una producció industrial en massa, sinó també independitzar-se del control monopolísitc de les grans empreses. També és renunciar a participar de l’explotació laboral dels treballadors per donar suport a iniciatives cooperatives on els treballadors tenen unes millors condicions laborals i major capacitat de decisió en l’empresa, la qual cosa augmenta la motivació laboral. Un cop s’encengui l’espurna d’aquesta conscienciació, la revolució haurà començat de veritat.
2. BBVA, Banc Santander, La Caixa, Banc Popular…
Amb diferència, el BBVA és el banc que més inverteix en armes. Però de fet, tots ho fan, tal com es demostra en aquest estudi. A la resta cal imputar-los tants delictes que no acabaríem mai: violació al dret de l’habitatge a través dels desnonaments sense dació de pagament, robatori dels estalvis de la gent a través de les preferents, inversió en empreses contaminants, armamentístiques i il·legals utilitzant els diners de la gent, favoritisme a la classe social alta, explotació laboral en fundacions culturals, especulació, transmissora de valors falsament solidaris des de la seva publicitat enganyosa: els bancs volen fer-se els amos i senyors de la inversió en benestar social: assegurances mèdiques, ajudes per a deficients mentals i físics, beques d’estudi, exposicions, cicles de conferències… tot a través d’una publictat ben planificada i de suborns, mentre evadeixen impostos a canvi de favors personal als polítics corruptes.
Alternatives a la banca tradicional:
– La banca ètica (inversió en projectes amb un bon impacte social i mediambiental, transparència, capacitat del client per decidir on van els seus diners). A Barcelona, les alternatives són dues: Triodos Bank (que és més gran) i Fiare (que es basa més en el cooperativisme i que creix de manera encara més sostenible). Fer-se de Triodos, comporta tenir una tarjeta VISA (no ens desconectem del tot del sistema) i no es pot ingressar en efectiu, però es pot treure de qualsevol caixer sense comissió. És una solució temporal, però és una alternativa. El 2012 els clients de banca ètica han augmentat un 70%.
3. Endesa
Endesa ha comès diversos crims d’expropiació de propietats a Llatinoamèrica que, a més de cometre genocidis de pobles i cultures, ha comportat un fort atac contra el mediambient (vegeu el documental “Apaga y vámonos“).
Alternatives a Endesa
– Som energia: una cooperativa que actualment compta amb més de 5.000 socis. M’han dit que has de posar 100 euros i que t’arriba l’electricitat a casa. A Barcelona arriba, però no sé si arriba a la resta de Catalunya. La forma de fabricació de l’electricitat té molt menys impacte ecològic, tot i que utilitza les instal·lacions d’Endesa per transmetre l’electricitat.
4. Repsol
Repsol ha comès delictes de monopoli tant a Espanya com a d’altres països (vegeu el reportatge de Jordi Évole a Salvados, sobre el sector energètic). Impedeix que les petites empreses puguin entrar en el mercat espanyol. Els seus crims contra el mediambient són innumerables.
Alternatives a Repsol:
No utilitzar el cotxe en zones rurals es fa complicat, però en ciutat sí que es pot deixar de fer servir. D’altra banda, es poden consumir productes de proximitat, de manera que intentem que el consum de gasolina sigui el mínim possible. De tota manera, caldria fer un estudi comparant els recursos energètics que necessita un vaixell que transporta tonelades d’un producte i la despesa energètica del comerç de proximitat, atenent a la diversitat de productes, l’impacte al medi ambient, la creació de llocs de treball, etc. Defensem el comerç de proximitat, però sempre en base a unes dades i uns valors socials que siguin persuasius.
5. Aigües de Barcelona
És una empresa privada participada per la major empresa d’aigua del món (que és de França) i per La Caixa. En els últims anys ha utilitzat diverses estratègies legals per apujar la factura de l’aigua, tot i que no sembla que clar que, des del punt de vista legal, sigui realment legítim, de fet encara està en litigi. No cal dir que des del punt de vista dels drets socials, la gestió d’Aigües de Barcelona està fora de tot sentit de justícia social: més avall, una xerrada d’Aigua és vida, amb el lema: l’aigua, com la vida, no és una mercaderia.
Alternatives a Agbar:
Actualment Aigua és vida està duent a terme una campanya de conscienciació sobre el que és Agbar com a empresa capitalista. Una opció que ens queda és donar suport a aquesta lluita: estan preparant una ILP a nivell europeu i, d’altra banda, també preparen una acció d’obediència civil (sic): legalment, no estem obligats a pagar l’aigua, ja que mai ha existit cap contracte entre Agbar i l’ajunament (ni cap concurs públic), de fet, no està clar tampoc que al segle XIX fos Agbar qui construís les canals. Per tant, no estem obligats a pagar-ho a ells: es prepara una campanya massiva per pagar la factura a l’ajuntament, no a Agbar. A París, a través de la pressió social, van aconseguir retornar a la gestió de l’aigua la condició de pública.
L’autogestió de l’aigua es fa en alguns llocs de Catalunya. Ja funciona, falta que s’extengui.
6. Zara, Bershka, Pull & Bear, Mango…
És llarga la llista d’explotació laboral i monopoli (vegeu la imatge de l’esquerre: Inditex controla totes aquestes multinacionals) que aquestes botigues de roba han provocat en la nostra societat. En els últims anys s’ha reduït prop d’un 90% el petit comerç, completament sobrepassat per la construcció neoliberal de grans superfícies, repartits estratègicament en diferents barris de Barcelona i fora de Barcelona.
Alternatives a les cadenes de roba:
El sector de la roba és un dels més complicats a l’hora de buscar alternatives. A diferència de l’alimentació, la roba no compta amb un teixit de cooperatives, probablement perquè el consum de la roba no és tan habitual com l’alimentació.
Així doncs, l’alternativa de què disposem és senzillament intentar comprar en petit comerç, malgat sigui més car, però sobretot intentar allargar la vida de la roba a través d’una bona neteja, reaprenent a cosir-la, en alguns casos a confeccionar-la, etc. D’altra banda, cada cop hi ha més mercats d’intercanvi. En qualsevol cas, la clau és desvincular-se del valor del consum desenfrenat, del recanvi a cada temporada, de la moda.
7. Telefónica, Vodafone, Orange…
Vodafone i Telefònica també tenen una llarga llista d’explotacions laborals i EROs arreu del món i a l’estat. Orange també a diferents llocs. A més, tots les mòbils necessiten del coltan, un mineral escàs que s’extreu d’unes mines al Congo a través de milícies armades que infringeixen drets humans, entre els quals l’explotació de nens que treballen a les mines. El coltan només és reciclable en un 50% per la qual cosa la renovació anual d’un mòbil afavoreix directament aquestes milícies i aquesta explotació infantil.
Alternatives a les multinacionals de comunicacions:
Cada cop estan sortint més companyies petites que sembla que estan trobant el seu forat en el mercat capitalista. Cal esperar el temps que estiguem ancorats en aquestes companyies per passar-nos a les petites. Però, és clar, no hem de pretendre tenir el mòbil més nou del mercat. La publicitat dels mòbils són especialment efectives: s’ha convertit veritablement en una necessitat de segon nivell.
8. Ikea, Conforama…
L’explotació laboral i l’atac al mediambient d’Ikea és prou conegut. La uniformització de l’estètica en la llar que ha promogut Ikea té una falsa aparença de diversitat. Podeu veure aquesta escena de “Club de lluita” on el protagonista prèn consciència del que representa Ikea per a la seva identitat personal.
Alternatives a les multinacionals de la llar:
Igual que Decathlon, Ikea ha fet que la compra de mobiliari s’hagi facilitat entre les classes mitjana i baixa. S’ha de reconèixer que abans els preus del mobiliari eren prohibitius, però hem passat a l’altre extrem: ara la publicitat ens imposa canviar de mobiliari cada any. En els barris benestants és una pràctica habitual i necessària si vols mantenir el teu estatus social entre els teus amics. La necessitat de renovació constant també afecta a la llar. De moment, només tenim el mercat de segona mà, que jo sàpiga…
9. Sony, Mediamarket, Samsung, Nokia…
Tots els productes tecnològics tenen una obsolescència programada, és a dir, que tenen uns anys de vida limitats pel propi disseny, de manera que s’afavoreixi el consum constant d’aquests aparells.
Alternatives a les multinacionals de les tecnologies
La solució és intentar allargar la vida al màxim a través d’un bon manteniment i de les reparacions i ampliacions que calguin. Hi ha ordinadors que s’han pogut allargar durant 10 anys. Val a dir que, de vegades, es planteja un dilema comprensible: certs productes considerats “pijos” resulten ser els de millor qualitat i els que més duren. Això no sempre és així. Cal estar molt informat al respecte i seguir denunciant aquesta mortalitat prematura per part d’aquests productes.
somniexecutat 